El documental, estrenat l’any 2019, està dirigit per Félix Zurita de Higes i produït per Alla Films i Luciérnaga. Zurita ens presenta les lluites de comunitats indígenes i camperoles contra tres grans projectes de plantes hidroelèctriques a tres zones geogràfiques diferents -Mèxic, Hondures i Guatemala-.  Amb un talent innegable teixeix un relat replet de testimoniatges de les tres àrees tot situant-nos enmig de tres situacions que comparteixen la mateixa tragèdia: la destrucció del territori pel benefici d’unes poques persones. En aquesta plasmació de la magnitud del problema i de les conseqüències que en pateixen tant la naturalesa com els éssers vius que l’habiten, es repeteix un missatge que acompanya tot el documental: l’aigua, pels habitants ancestrals d’aquests territoris, és la vida; és la sang de la terra. 

La domesticació de la naturalesa

El documental posa el focus en el concepte d’extractivisme, mostrant-ne les seves dimensions socials, culturals i polítiques. L’apropiació dels recursos naturals i la seva comercialització, molt sovint a l’estranger, ha estat una pràctica associada al colonialisme des dels seus inicis. Els últims anys, el concepte d’extractivisme ha rebut una gran visibilitat, sobretot en relació a l’explotació intensiva de recursos, com és el cas de la fusta, però també en relació a l’obtenció d’electricitat a partir de preses hidroelèctriques o inclús el turisme. 

“En otros tiempos, antes de que los monocultivos de exportación acapararan tierras y agua, por estos lugares fluían ríos caudalosos. Hoy, más de la tercera parte del territorio de Honduras está concesionado a empresas transnacionales: monocultivos, minería, explotación forestal y sobre todo hidroeléctricas.”

Els processos extractivistes, des de la presa de decisions polítiques, la construcció de les preses o tot el seguit de conseqüències que se’n deriven exemplifiquen una concepció antropocèntrica de la naturalesa molt arrelada. Tal concepció va de la mà  d’una voluntat de voler dominar i civilitzar la naturalesa, la selva. Des d’un inici, les accions dels colons sobre el medi eren vistes per ells mateixos com a sinònims de progrés i desenvolupament; la selva era vista com un espai salvatge que s’havia de domesticar. Un exemple d’aquesta percepció la trobem en vàries seccions de l’enciclopèdia del compte Buffon, del segle XVIII, on s’hi podia llegir: “La naturaleza salvaje es horrible y letal» y el ser humano es el único que puede convertirla en «grata y habitable” (Citat a Gudynas, 2010: 270). Però no solament la selva era vista com un subjecte a civilitzar, sinó que els seus habitants també havien de ser “domesticats” a ulls dels colons, i si no es podia, havien de ser eliminats (Aramburu, 1995: 93). Una concepció de naturalesa que tot i alguns canvis, perdura en la mentalitat de bona part de la societat actual i que legitima la destrucció de tot un territori per la construcció de grans carreteres i preses. Així, hi ha una aproximació a la naturalesa i als territoris de moltes poblacions indígenes des d’una òptica productiva, pròpia de les societats industrials, i d’un règim jurídic que li és favorable. 

Democràcia i empreses: unes amistats perilloses

La població indígena i camperola es veu com el fre pel desenvolupament econòmic d’uns quants. El poder, doncs, ha de sobrepassar-la i instaurar la seva voluntat. A través de l’ús de la paraula democràcia i diversos enganys, el govern pren les decisions al marge de la majoria de la població, mitjançant una política elitista que es mou pels propis interessos d’aquests polítics i de les empreses. Ho explica molt bé un dels homes entrevistats al documental quan diu que a través de l’ús del terme ‘democràcia’ els han anat explotant, marginant i danyant, tant a ells com el territori. 

Teresa Santiago, una de les habitants del poble de San Mateo Tiacotepec, a la Sierra Norte de Puebla (Mèxic) explica com el 16 de gener del 2016 van arribar al territori els empresaris i van començar a explorar la zona on tenien pensat construir el projecte. I de nou es va repetir una situació ja vista en infinitats d’altres ocasions: van arribar amb falses promeses i mentides amb l’única intenció d’enganyar la població local. El testimoni de Teresa Santiago ho mostra clarament: “Ellos llegan a la comunidad y no preguntan antes de entrar. Llegaron sin permiso, sin platicar con nosotros, llegaron diciendo que iban a hacer una consulta engañando a la gente y prometiendo buenos trabajos y luz eléctrica. Algunos hermanos creyeron en ellos, pero nosotros teníamos información y sabíamos que no era cierto.” 

Guatemala n’és també un exemple. Un país en el qual la destrucció ambiental no s’atura, portada a terme per empreses tant nacionals com multinacionals, totes elles emparades pels governs. A l’Alta Verapaz, enmig d’una de les zones amb més reserves aqüíferes, gran part de la població indígena maia ke’kchi’ no té accés a aigua potable i llum elèctrica. 

“Uno tres otro, los ríos son “secuestrados” por compañías hidroeléctricas.”

L’any 2012 les empreses van començar a prendre el riu i a construir-hi tot un seguit de preses hidroelèctriques i canals per desviar l’aigua de les comunitats que hi vivien. Norma de la Cruz Ajkal explica que quan van entrar-hi, mai van informar ni consultar a les comunitats si estaven d’acord o en desacord amb la construcció d’una hidroelèctrica. Segueix: “No informaron a nadie, hicieron todo a escondidas. Nunca informaron al pueblo de Cahabón. La empresa está ofreciendo proyectos en las comunidades, está ofreciendo dinero, trabajo para la gente, pero el trabajo que ofrece no existe. Y eso ha dividido y ha hecho sufrir a la comunidad”. 

Un dels empresaris responsables d’aquesta destrossa és Florentino Pérez. Bernardo Caal Xol, líder comunitari que en el moment del rodatge estava empresonat per defensar el territori, ens explica com darrere de la presa hidroelèctrica hi ha l’empresa de Florentino Pérez, que  canalitzà  el riu per sota terra entre 30 i 40 quilòmetres. El magnat  no solament mou els fils sinó que hi ha anat un parell de vegades, una de les quals  va regalar a Otto Pérez, antic president del país condemnat a presó, una samarreta del Real Madrid. Així, mentre polítics i empresaris es feien regals i s’abraçaven per les fotos, les famílies que vivien al voltant del riu es quedaven sense aigua. 

La resistència de les comunitats: entre la criminalització i la victòria

La privatització de l’aigua i tot un seguit de situacions i accions que conformen les polítiques extractivistes, xoquen frontalment amb les cultures autòctones i amb els interessos de molts pobles afectats, provocant una resistència cada cop major. Les diverses veus del documental són clares a l’hora de destacar que és indispensable la denúncia i la lluita constant contra aquestes empreses i les seves pràctiques extractivistes i destructives. Una d’aquestes veus posa sobre la taula la necessitat d’unir les comunitats afectades, parlar, seguir informant-se, seguir lluitant i expulsar-los de les seves comunitats. En altres paraules, faran tot el possible perquè no els robin el territori que els  van deixar els seus avantpassats. 

“Con la construcción de centrales hidroeléctricas, los ríos y el agua también se han convertido en objeto de despojo y han disparado la violencia y criminalización”

Al Departament d’Atlántida, a Tela (Hondures), els habitants es van instal·lar en un campament proper per evitar que continuessin contaminant l’aigua del riu. Així, gent jove, ancians, infants… es mantenien en assemblea permanent i pacífica i evitaven que la maquinària, combustible i el material de construcció pel projecte poguessin passar. La perseverança de la població va fer que el 13 de maig de 2017 la maquinària de l’empresa hagués de retirar-se i es va suspendre la construcció de la hidroelèctrica. Ara bé, la resposta dels empresaris no es va fer esperar: el 4 d’agost del mateix any, una quarantena de persones alienes a la comunitat armades amb matxets i acompanyades de la policia van entrar al campament amb la intenció de provocar i destruir-lo. El resultat va ser de 10 habitants ferits i 25 acusats de delictes d’usurpació. 

En el departament d’Atlántida són ja 24 els rius concessionats a projectes hidroelèctrics, però 19 d’aquests s’han pogut parar gràcies als moviments de resistència de les comunitats.

Les amenaces són constants. El documental ens mostra com un dels empresaris amb projectes al Departament d’Atlántida s’enfronta a uns manifestants pacífics i els  etziba: “es la última vez que me llamas sinvergüenza, sino te meto preso, ¿oíste?”.  Retornant al cas de Guatemala, Bernardo Caal Xol  explica que mentre ell i altres membres de la comunitat resistien i lluitaven per defensar el territori, els hi estaven preparant un càstig: la presó. Sabien que posant-lo entre reixes possiblement s’aturarien les protestes;  però no fou així. 

La repressió també és present en un dels campaments que ens mostra Félix Zurita de Higes, el de Jilamito, al municipi d’Arizona. Aquí, Magdalena Díaz ens parla del seu espòs, un dels responsables de la instal·lació del campament. En el moment de l’entrevista, feia un any i dos mesos del seu assassinat. El seu nom era Ramón Gabriel Fiallos Sirias. La reminiscència d’altres morts acompanyen l’escena: de fons, una pancarta amb el lema “Berta vive”.

En tot aquest seguit de processos, ja vistos com a referents de lluita contra grans empreses, hi ha la idea de la recuperació dels coneixements ancestrals, a la saviesa de les àvies i avis dels que ara es troben en peu de lluita.  Així, en el documental s’expressa la necessitat d’un retorn a “la sabiduría, las leyes antiguas, lo que venía de nuestros antepasados, la mayordomía, nuestras danzas y tradiciones, todo lo que hacemos y platicamos en grupo, como comunidad”. Bernardo Caal Xol, ja al final del documental, destaca que la seva fortalesa, el que l’empeny a seguir lluitant dia rere dia, és la veritat, una veritat que ve pels coneixements que li van transmetre els seus avis.  

Tant la mirada al passat com l’esperança d’un futur millor serveixen per articular estratègies de resistència que poc a poc van donant els seus fruits. En el tríptic de Félix Zurita de Higes tres zones geogràfiques distintes veuen trepitjades les seves terres i les seves vides pels interessos econòmics d’uns quants, que amb tot un seguit de projectes extractivistes demostren una concepció de la naturalesa i dels seus habitants molt similar a la dels primers colons que hi arribaren fa segles. Així, per molt que vagin passant els anys, les poblacions natives hauran de seguir en peu de lluita. 

Fonts consultades:

ARAMBURU, M. (1995) “La deforestación en la Amazonía”, Agricultura y Sociedad, 75, p. 83-114.

GUDYNAS, E. (2010) “Imágenes, ideas y conceptos sobre la naturaleza en América Latina”, a MONTENEGRO, L. (ed.), Cultura y naturaleza, Bogotá: Jardín Botánico José Celestino Mutis, p. 267-292.