Chewkepvllv: Recuperación Territorial en el Aylla Rewe Budi és un migmetratge documental, dirigit per Gerardo Berrocal i produït per ADKIMVN, productora mapuche, juntament amb Berrocal i Juan Rain i amb la producció associada de la Comunidad Llaguepulli i Lafken Ñy Zugun. Els protagonistes del documental són els Mapuche-lafkenches de l’Aylla Rewe Budi, un grup mapuche assentat en els territoris del voltant del llac Budi, prop de la costa de la regió de La Araucanía, a Xile. Tot i que pràcticament tot el film és en castellà, en alguns moments puntuals -sobretot al començament i al final- podem sentir el mapudungun, el seu idioma propi, una llengua parlada per prop de 260.000 persones entre Xile i l’Argentina. 

Qui els filma és el director Mapuche Gerardo Berrocal. Berrocal compta ja amb uns quants documentals i treballs audiovisuals que tracten la realitat del poble Mapuche, molts d’ells amb la defensa territorial i la connexió d’aquestes lluites amb la cultura i el coneixement ancestral com a eixos principals. Cada una de les peces audiovisuals de Berrocal es pot llegir com una mirada crítica i sense embuts d’un poble que s’ha vist i es veu trepitjat per un Estat i per tot el conjunt de poders fàctics que el conformen. Però en aquesta mirada també hi ha lloc per imatges de celebracions, balls o competicions esportives; i que mostren que entre la lluita i la repressió existeix una quotidianitat Mapuche que es nega a desaparèixer. 

Sense terra no hi ha vida

Amb un muntatge clàssic, i sense arriscar-se en experimentacions formals, Berrocal ofereix un recorregut per les diverses veus de la comunitat de Chewkepvllv. Els records, els fets històrics, les preocupacions o les visions futures dels entrevistats teixeixen una narració que s’erigeix com una forta denúncia del robatori de les seves terres per part de l’Estat xilè i de l’Església catòlica. Una narrativa que alhora permet veure com les comunitats originàries lluiten per recuperar-les. Entre la denúncia i la reivindicació, hi ha una idea que recorre tot el documental i que esdevé central: per ells, la terra ho és tot. Com apunta un dels entrevistats: “Sin tierra no hacemos nada, no somos nada. Porque es en la tierra donde hay vida, donde sale el alimento, donde podemos vivir libres. Partiendo del territorio, tenemos nuestra sabiduría, nuestra cultura, nuestra propia religiosidad, nuestra propia medicina…”. Així, la terra es presenta com l’escenari on es conrea la vida i a través de la qual es poden desenvolupar com a Mapuche. 

“Porque es en la tierra donde hay vida, donde sale el alimento, donde podemos vivir libres.“

Les veus del documental ens transporten en l’inici de les seves penúries: l’arribada dels colons a principis del segle XX. Fou en aquests anys, sobretot entre 1901 i 1902, que el president xilè decidí poblar aquestes zones, principalment amb colons espanyols. A les famílies nouvingudes se’ls hi donava una determinada quantitat de terra (unes cinquanta hectàrees) i també maquinària i diners per talar els arbres necessaris. Amb la implementació dels seus sistemes agrícoles, l’explotació del territori i la tala dels arbres, van desplaçar les poblacions originàries. D’aquesta manera, no només canvia el paisatge, sinó també el significat de la terra, la manera en com els éssers vius ens hi relacionem i els vincles que s’hi creen. El territori va passar a organitzar-se i classificar-se per sectors, ignorant les toponímies ancestrals, i es van començar a plantar altres arbres -com pins i eucaliptus- amb finalitats completament oposades. Unes classificacions que encara a dia d’avui romanen i que perdurarien en el temps si no fos per l’ànsia de canvi dels Mapuche. 

La tala desmesurada d’arbres i l’explotació de les terres es va incrementar encara més durant els anys de la dictadura de Pinochet. Durant aquell temps, les empreses forestals, privades i alienades amb el poder polític, compraven a preus baixíssims les terres provinents de la reforma agrària d’Allende, que pocs anys abans havia servit per apoderar les comunitats mapuche. No només això, sinó que les empreses rebien de l’Estat tot el que fes falta, des de les pròpies terres a les plantes i els treballadors. Polítiques que van servir perquè la indústria forestal s’anés fent forta, esdevenint actualment una de les més poderoses del país. 

Un punt d’inflexió en els intents de l’Estat xilè, juntament amb l’Església catòlica, de suprimir la memòria Mapuche fou la construcció d’una parròquia cristiana -la Parroquia de Nuestra Señora del Pilar, de Puerto Domínguez- just al damunt d’un Eltvn -cementiri mapuche-. Puerto Domínguez no fou l’únic lloc on es trepitjà la memòria i els ancestres d’una manera tan clara i flagrant. Al documental se cita també el cas de l’església que es construí en el terreny on havia viscut un dels grans Ionco -cap d’una comunitat mapuche-, Pascual Coña. Amb accions doloroses com aquestes, els Mapuche han anat veient com la seva espiritualitat es veu atropellada en nom del desenvolupament promogut per l’Estat i l’Església. 

A dia d’avui, les famílies mapuche que hi viuen tenen entre tres i quatre hectàrees, insuficients per poder viure bé, dignament, de la terra. O com diuen ells: viure de veritat. El que fan és sobreviure amb el poc terreny que tenen. Aquests son només alguns dels motius que han portat a moltes comunitats mapuche a reivindicar els territoris ancestrals, a tornar-se’ls a fer seus vivint-hi. Des de fa set anys que reclamen el que els pertoca, però tenen ben clar qui tenen al davant: un Estat sense ètica, sense moral i sense respecte que els ignora i els menysté. No és només l’Estat l’objectiu que tenen. Fan també una demanda a l’Església perquè reflexioni, perquè sigui capaç de mirar enrere i adonar-se que la situació ja no pot continuar així. Unes demandes que tenen la vista posada tant al futur, amb la voluntat de recuperar les terres, com en el passat, amb la reivindicació de la memòria dels cossos profanats perquè finalment estiguin en pau i puguin descansar: “nosotros estamos vivos, queremos reivindicar la memoria de esos seres queridos”. 

S’observa com en aquests últims anys ha anat sorgint un moviment simultani en molts territoris, lligat a tot un procés de sensibilització, per dir “nosaltres també existim, tenim necessitats i necessitem un espai per seguit sent Mapuche”. Tot i la força creixent d’aquests col·lectius i la voluntat de no rendir-se, els resultats no són els que es voldrien. En el cas de la comunitat que protagonitza el documental, després d’intentar obtenir resultats positius a través de taules de diàleg amb l’Església i l’Estat, van veure que necessitaven trobar una altra via més efectiva. El resultat fou la recuperació de la terra a partir del seu cultiu. En el moment que es va realitzar el documental, ja portaven set anys instal·lats en aquestes terres i cultivant diversos cereals per no només fer seves les terres, sinó també per sobreviure. Els espectadors som testimonis d’aquest mètode reivindicatiu i pacífic: en moltes escenes en que escoltem les veus dels entrevistats podem observar com tota la comunitat treballa el camp sense descans. Així, una terra que havia sigut espoliada i explotada pels colons, recupera el seu significat, els seus propis noms, i els usos que els avantpassats mapuche li havien donat.  

Una de les raons que mouen la defensa del dret a les terres són els fills. Són sobretot les dones entrevistades les que destaquen la necessitat de lluitar pel territori perquè els seus fills i els que vindran tinguin un espai on créixer i esdevenir Mapuche. Un lloc on puguin caminar, córrer, jugar… i on també se’n pugui treure l’aliment indispensable per criar-los. Una de les dones destaca amb fermesa que el que estan fent ho seguiran fent fins al final, que quan ells marxin, quedaran els fills, l’esperança. L’esperança que la lluita seguirà i es recuperarà el que és seu. 

No es pot deixar de mencionar la preocupació dels entrevistats per les reivindicacions d’altres comunitats mapuche que també resisteixen a les empreses forestals, a la colonització, a un Estat neoliberal immoral o a una Església que dia rere dia segueix danyant aquests pobles a través de les escoles i l’adoctrinament dels seus infants. D’aquí en sorgeix un missatge contundent als altres pobles mapuche: “tinguem molta força per seguir endavant, per seguir demandant a les diverses instàncies del Govern, el qual ha ignorat les manifestacions culturals i socials del Poble Mapuche”. És el clam d’un poble que exigeix els seus drets, el dret a la vida, a seguir existint, a seguir promovent-se com una cultura viva, com un poble que vol l’autonomia per dirigir el seu propi destí.  

El Dret a la Comunicació del Poble Mapuche

Tot i que el protagonisme central el té el territori i la seva defensa, el film no es pot entendre sense posar èmfasi en un altre gran objectiu: el Dret a la Comunicació del Poble Mapuche. I aquí qui té molt a dir és la productora ADKIMVN. A la seva pàgina web es descriuen com un equip de treball i mitjà de comunicació audiovisual creat amb l’objectiu de realitzar, donar suport i promoure activitats de formació, investigació, producció i difusió relacionades amb el desenvolupament del Dret a la Comunicació del Poble Mapuche. 

La feina del director Gerardo Berrocal s’ha d’entendre com una manifestació de la necessitat de participar en la comunicació de la comunitat Mapuche. Una necessitat de comunicar des de dins del propi territori i en relació a les lluites pel territori. La productora neix de la inquietud de fer comunicació des de la pròpia comunitat, des d’una visió pròpia i amb un contingut que sorgeixi del seu coneixement ancestral. Com bé apunta Berrocal en una entrevista feta per la revista Yepan, per molt que existeixi una producció que parli sobre ells, gran part d’aquesta ha estat feta per gent que, tot i les bones intencions, no són Mapuche. Faltarien, doncs, elements de la visió pròpia. Que siguin els Mapuche qui parlin sobre les seves respectives realitats. I, d’altra banda, que no siguin els realitzadors qui interpretin les realitats. 

D’altra banda, Berrocal comenta que la productora no s’ha d’entendre tant com un equip de treball, sinó com un enfocament des del qual es treballi la comunicació feta per les comunitats mapuche. El fet de posar al centre la comunitat i la cultura es veu reflectit en la diversitat de persones que participen als projectes d’ADKIMVN: des de tècnics audiovisuals fins a dirigents polítics o savis del Poble. 

No podem confondre comunicació amb comunicació audiovisual. En l’entrevista, Berrocal diu que les comunitats mapuche tenien els seus propis sistemes de comunicació, inherent als éssers humans i que abraça molts àmbits de la vida. Ells, a través de la tecnologia, emprenen la tasca de canalitzar els coneixements ancestrals mapuche. Sabem, tal com ens diu el documentalista, que els Mapuche no han perdut els seus sistemes de comunicació, però el que sí fa falta és incorporar les eines tecnològiques per a que aquest coneixement pugui fluir cap a altres canals, com Internet, la ràdio o la televisió. Alhora, destaca que hi ha un rescat de les pròpies formes de comunicació del seu poble, començant per l’idioma i també de les formes organitzatives, com el sistema de comunicació participatiu, el qual recull també el concepte de «comunicació amb identitat».

Perquè les comunitats puguin continuar fent ús de les tecnologies per expressar les seves opinions, mostrar la seva realitat o denunciar l’Estat, és necessari que se segueixin promovent els processos de formació, en els quals hi trobem persones com Berrocal, i fent que les organitzacions i comunitats indígenes puguin integrar aquestes tecnologies en el seu dia en dia i en les seves lluites. La comunicació, adaptada a les lògiques de cada comunitat -tal com s’observa a Chewkepvllv i en altres pel·lícules de Berrocal, però també d’altres directors indígenes i de temàtiques similars- esdevé quelcom inseparable dels processos i lluites polítiques. A més, Berrocal aposta per enfortir els processos comunicatius i ho fa demanant una major comunicació entre els propis comunicadors i remarcant la necessitat d’observar i aprendre del que han fet altres pobles originaris del continent. 

Així doncs, Chewkepvllv: Recuperación Territorial en el Aylla Rewe Budi se’ns presenta com una denúncia de les particions i robatori del territori mapuche -i de com les comunitats originàries les van recuperant-, però també com a prova de la importància de donar veu als pobles que han estat silenciats pel poder estatal. En la lluita per la recuperació del territori per part dels habitants de l’Aylla Rewe Budi i en la necessitat de crear els seus propis continguts audiovisuals, amb creadors com Gerrardo Berrocal, s’observa la voluntat imperant d’unir-se amb altres pobles i comunitats, d’organitzar-se de millor i de fer-se forts. És així com el documental pren encara més força: fent inseparables les dues lluites. No es podria entendre la necessitat d’una comunicació pròpia sense la defensa del territori ni tampoc la lluita per recuperar l’Aylla Rewe Budi sense uns mitjans que permetin estendre-la a altres racons mapuche, a altres parts del món i, en definitiva, que permetin teixir una xarxa de suport mutu per fer front a un Estat sense escrúpols i a una Església que poc ha canviat des de la colonització. 

_________________

Fonts consultades:

ADKIMVN, 11 d’octubre de 2013. Chewkepvllv – Recuperación territorial en el Aylla Rewe Budi – Documental (2013). [en línia]. [Consulta: 14 de desembre de 2022]. Disponible a:  https://adkimvn.wordpress.com/2013/10/11/chewkepvllv-recuperacion-territorial-en-el-aylla-rewe-budi-documental-2013/

PARRA, F., 9 de setembre de 2018. El despojo de la dictadura: Cómo Pinochet garantizó el negocio redondo de las forestales con el territorio mapuche. El Desconcierto [en línia]. [Consulta: 12 de gener de 2023]. Disponible a: https://www.eldesconcierto.cl/nacional/2018/09/09/el-despojo-de-la-dictadura-como-pinochet-garantizo-el-negocio-redondo-de-las-forestales-con-el-territorio-mapuche.html

SIL INTERNATIONAL. Mapudungun. Ethnologue: Languages of the World. Ethnologue [en línia]. [Consulta: 20 de novembre de 2022]. Disponible a: https://www.ethnologue.com/language/arn/24 

YEPAN REVISTA, 2012. Entrevista a Gerardo Berrocal para Yepan, Revista Electrónica de Cine y Comunicación indígena. [en línia]. [Consulta: 11 de gener de 2023]. Disponible a: https://www.youtube.com/watch?v=kqMZggT9rNY